De les poques pertinences personals que es conserven del meu avi, Pere Guasch Pujadó, mort l’any 1975, hi ha un carnet de l’UDT.
No sé quan se’n va fer soci, però sí que sé que li agradava molt el futbol. Pel que em va explicar una vegada la dida de Clarà, de jove, abans de la Guerra del 36, quan una part de la meva família materna feien de masovers de cal Xeco, hi jugava amb bastanta freqüència amb el seu germà Misteri i d’altres xicots de l’entorn. Com tants d’altres, devia ser de les poques activitats que es devien poder permetre, dins de la seva rutina de treball i misèria, atès que per jugar a futbol només fa falta una pilota.
A casa, sempre s’explicava la impressió que va tenir la primera vegada que va veure com “sucaven” a un àrbitre en la bassa que hi havia al costat del camp de futbol on l’UDT disputava els seus encontres i que, popularment, es coneixia com el Camp de la Bassa –poca originalitat–. Estava horroritzat, i s’ha d’entendre!, perquè, en l’època que li va tocar viure, anar contra l’autoritat podia sortir molt car. És clar que, en aquest cas, els membres de la benemèrita local miraven cap a un altre costat. Per sort, amb una mica de persuasió, van fer veure al pobre home que la seva primera decisió, que perjudicava els interessos oriünds, era errònia.
Hem evolucionat molt i en aquests moments es fan tantes activitats que és difícil centrar-se en una, sembla que res és important, però en aquell temps, anar al futbol ho era tot. Hi havia poca cosa més. Fins i tot, era terapèutic, el lloc on molts es desbravaven, atès que es podia cridar i dir els insults que en el dia a dia es reprimien.
No era només futbol, era alguna cosa més. Era el vehicle a través del qual es vehiculava un sentiment de fraternitat, de col·lectivitat, de poble que en aquests moments pràcticament no existeix. En podríem dir orgull torrenc. Pel meu avi, nascut a la Llacuna, de segur que ho era.
Per això, que l’UDT hagi arribat als 100 anys és una efemèride històrica destacada per la vila, fins i tot, en un moment en què ja no té la representativitat que havia arribat a tenir. Perquè l’entitat amb tots els seus alts i baixos –que n’hi ha hagut uns quants– ha prevalgut. No ho ha tingut fàcil.
Em sap greu perquè a causa del meu desordre no he sigut capaç de trobar el document, però, fa un parell d’anys vaig localitzar una nota de premsa del periòdic La Veu de Tarragona que es parlava d’un partit de futbol entre la Unió Esportiva Torredembarra i un equip d’Altafulla, que és unes setmanes anterior al matx que es considera com la primera dada documentada del club i que es va jugar contra el Nàstic, l’11 de juny de 1922. Un fet que ha motivat que l’actual junta hagi organitzat un encontre amb l’equip tarragoní per celebrar l’efemèride. Un error que es pot justificar; els catalans som propensos a celebrar derrotes. L’UDT va perdre per tres gols a zero.
Per cert, el primer matx, el que es va celebrar el maig de 1922 amb l’Altafulla, va acabar amb victòria del Torredembarra per 2 a 1. Fa 100 anys ja guanyàvem a la gent de bulla!!! Per aquelles ironies de la història, el primer partit de la lliga 2022/23 el juguem contra l’Altafulla… O sigui, que la divina providència ho ha arreglat. Apa, ara només cal guanyar, nois!!!
Quan vaig trobar la dada, vaig pensar: “algun dia m’agradaria estudiar els inicis del futbol a Torredembarra” atès que el nas em diu que és una història més interessant del que sabem. Perquè en aquell moment hi havia més clubs de futbol. Tots amateurs, vull dir que no estaven federats, però com a mínim el Club de Futbol Mediterrà va tenir estatuts.
No ho tinc estudiat, això no obstant, el Mediterrà era un club vinculat a la formació política Centre Nacionalista de Torredembarra i als Pomells de Joventut. En els seus estatuts es deia que el català era la llengua de l’entitat. Amb una gran festa, van inaugurar el seu terreny de joc a la zona de la Martineta, als Munts.
En canvi, l’UDT estava format per les elits del poble… els Huguet –fundadors i primers presidents–, Borràs, Morros o sigui les famílies que tallaven el bacallà; de dretes. No cal dir que tot i la convivència obligada de viure en un mateix poble, la diferència de classes era molt més present que en l’actualitat, hi havia una rivalitat política important que desembocaria en la Guerra Civil. Torredembarra estava dividida no només en el futbol, sinó en tot. Hi ha una sèrie de Netflix, Juego de Caballeros que, tot i que una mica edulcorat i estar ambientada al Regne Unit, ho descriu bastant bé.
Perquè va prevaldre l’UDT? Crec que és obvi, però s’ha d’estudiar: el 13 de setembre de 1923 hi va haver el cop d’estat de Primo de Rivera.
Per decret es va carregar totes les entitats que tinguessin un rerefons nacionalista, com els Pomells de Joventut. En canvi, els Huguet i d’altres es van incorporar a la Unión Patriótica, el partit polític del dictador.
Sé que parlo de fets de fa 100 anys, però l’impregna dels Huguet preval en alguns aspectes, com en els colors. Com que eren del Reial Club Deportiu Espanyol, l’antítesi del Barça, el blanc i el blau van esdevenir els colors de l’entitat. Ho són des de 1925.
Dit això, la importància de l’UDT radica en el fet que amb els anys es va convertir en una casa comuna on tothom hi tenia cabuda. Tant és així, que al voltant de l’equip de futbol es van incorporar moltes seccions fins a esdevenir un veritable gegant de l’esport català, un club poliesportiu més gran i amb més federats que el Barça. Se non è vero, è ben trovato…
Segons la GEC, les seccions de l’UDT han estat atletisme (1976), voleibol (1976), tennis (1977), handbol (1978), hoquei sobre patins (1982), patinatge artístic sobre rodes (1982), futbol sala (1988), pesca esportiva (1991), petanca (1991), excursionisme (1992), trial en bicicleta (1999), bàsquet (1999), aeròbic (1999), arts marcials (2001), natació (2001) i boxa (2001). Crec que n’hi havia alguna més…
De fet, fins i tot, la colla castellera Nois de la Torre va néixer com una secció de l’UDT, com recorda el seu escut.
Per això, podem dir que ha estat i és més que un club!
Les coses han canviat i en l’àmbit esportiu l’entitat ha tornat als orígens. Però també ho podem dir per la gran quantitat de gent que en 100 anys hem format part d’ell. Fins i tot jo, que sóc un negat per l’esport, de petit havia participat en les escoles de formació de les seccions de tenis, patinatge artístic, hoquei i, per descomptat, futbol. Som milers i milers de torrencs i torrenques.
Un agraïment infinit, per aquelles persones que en algun moment van tenir la valentia de posar-se al capdavant per tirar endavant, sigui de president, president de secció, de vocals, d’entrenador, de massatgista, delegat, cobrant entrades o passant l’escombra. N’hi ha molts que han marxat sense el reconeixement que es mereixen, però que avui se sentirien orgullosos d’aquesta efemèride i formar part d’aquesta història.
Als gestors actuals, desitjar-los molts èxits i encerts per tirar endavant una entitat centenària que esperem pugui celebrar molts anys més.
PD: Després de buscar molt, he localitzat el document i l’adjunto. La Veu de Tarragona es va publicar entre 1913 i 1935.
També una foto de l’equip on jo jugava, crec que és de l’any 1987.
