Davant la indiferència municipal: els furts posen en perill les explotacions agrícoles torrenques

No és la primera vegada que els pagesos torrencs es queixen dels furts i robatoris que pateixen, ni que fan pública la sensació d’impotència que senten per no poder fer res per evitar-ho i és que les autoritats no fan el suficient per mantenir les seves propietats a resguard. És desesperant que tot i les múltiples queixes i denúncies, a hores d’ara, no s’hagi aconseguit cap millora i les seves propietats estiguin a mercè de la voluntat dels saltamarges i raters.   

Normalment, són petits furts, però la seva reiteració fa que la situació sigui insostenible, sobretot, per la sensació d’impotència i els desperfectes ocasionats. També per la por que genera no estar segur a la casa pròpia.  

Si bé és un problema general, les explotacions agràries de la zona de la Rasa, són una de les més perjudicades per aquest tipus d’actuacions o com a mínim els més mobilitzats a l’hora de fer públic el que els succeeix. No en va en aquesta partida s’hi concentren diferents explotacions que és dediquen professionalment a la pagesia i el greuge és més sagnant perquè afecta al negoci.

Aquests darrers dies, un dels que més ho està patint és en Ramon, que veu impotent com la seva explotació és saquejada diversos cops cada setmana. A part d’activitat agrícola, té una sèrie de coberts on cria conills i gallines. Fa anys també criava xais i corders. Ni el fet que la propietat sigui closa ni les mesures de seguretat que ha implementat al llarg del temps impedeixen que un amic del que és aliè el robi. 

Pel modus operandi sap perfectament qui entra a casa seva. Fa un temps, el va enxampar amb una càmera de videovigilància que li va deixar un pagès d’una explotació veïna, que també patia furts. A les imatges enregistrades es podia veure perfectament com el lladregot se li bevia el vi que hi guardava per a l’hora d’esmorzar. Quan no és el vi és l’oli o l’embotit. Res està a resguard. 

Es tracta d’un sense sostre que s’ha instal·lat en una barraca d’una peça de terra propera que està erma. El més gros és que quan es troben pel camí el saluda com si res, fins i tot, un dia li va deixar anar, com qui no vol la cosa, que sabia perfectament quan estava al seu tros i quan no. O sigui, que el controla. 

Els furts es produeixen des d’abans de la pandèmia. Verdura, fruita… en aquests moments, la té amb els conills. Quan en tenia molts era més difícil de cerciorar-se, però ara que no en té gaires i estan en l’època de criança, la falta d’una conilla es nota molt i posa en perill les cries. S’està plantejant de deixar-ne de criar perquè és un mal negoci engreixar-los perquè se’ls acabi menjant un altre. 

De fet, per la freqüència amb què es produeixen els robatoris, en Ramon sospita que no són per consum propi i que els deu vendre per pocs cèntims o canviar per begudes alcohòliques en algun establiment del poble.

Fa un temps, el que li desapareixien eren els ous de les gallines. Fins a dues dotzenes al dia li van arribar a desaparèixer. No fa massa va ser una estufa de llenya que li va ser retornada en part, després de queixar-se a un familiar del sense sostre. Tal com va desaparèixer, va tornar a aparèixer. 

Amb les imatges aconseguides va anar a la policia local. Li van dir que podia estar tranquil que el lladre no era una persona violenta i que no li faria mal ni li robaria la maquinària ni coses de valor. 

Tot i la denúncia, ningú ha fet res i la situació s’allarga. Cada cop que troba a faltar alguna cosa va a comunicar-ho a la comissaria, però no fan res. Només bones paraules. 

Cada cop està més fart i, com els seus companys de partida, es lamenta que ningú de l’Ajuntament es preocupi dels darrers representants d’una activitat econòmica que havia sigut la més important del poble, però que avui aplega unes poques famílies.