Home Esports La Torre a la conquesta dels Monegros

La Torre a la conquesta dels Monegros

962
0

El passat 28 d’abril es va celebrar una nova edició de la ja veterana cursa Orbea-Monegros Bike Marathon Desertamb dues modalitats, una de 117,7 km. amb un desnivell positiu de 1.149 m. i una altra de 81 km. amb un desnivell positiu de 815 m. En total van ser gairebé uns 9.000 participants, que van exhaurir les inscripcions en dues hores.

Con que els Monegros és desert, la pols estava assegurada en quasi tot el recorregut. En alguns moments s’intuïa el circuit a la llunyania per la pols que aixecaven els ciclistes.

Donat que el dia abans havia plogut s’havien format bastants tolls d’aigua, que barrejat amb la pols, acabaves cobert de fang.

Durant el recorregut les punxades de rodes, caigudes més o menys aparatoses i rampes a les cames era la cosa més habitual.

En la prova de 81 km, els moments més durs van ser la pujada des de Villanueva de Sigena fins a l’Alto de Piedrafita, que en 9 km. hi havia un desnivell d’uns 370 m. i l’altra moment van ser els últims 17 km., de l’ermita de San Miguel fins a la meta a Sariñena, que semblava planer però era el que li deien “el falso llano”  veus la pista planera però vas pujant i les cames ja no responen. Veus el campanar de l’església del poble a tocar però no hi arribes mai, com si algú l’anés allunyant i per acabar-ho d’amanir, es va aixecar vent de cara.

El millor de tot és l’arribada. Quan passes per sota de l’arc de la meta, amb la quantitat de gent aplaudint, cridant i la música a tota canya, et passa tot el cansament i els mals. Et sents eufòric i content d’haver acabat, la sensació és indescriptible.

Com no pot ser d’una altra manera, la organització un deu. Serveis sanitaris, Guardia civil, protecció civil, dos helicòpters, et tenien controlat en tot moment i els voluntaris, que hi havia en tot el circuit i en els avituallaments, van ser d’allò més amables, a punt per donar-te un cop de ma en el que fes falta, sense una mala cara o un comentari fora de lloc. Per treure’s el barret.

Una bona representació de torrencs es va aplegar a la sortida, tan en la Marathó com en la Mitja Maratho. Òscar, Alfredo, Xavi, Dani, José Miguel, Joan, Sergio, David, Pep, Llorens, Albert, Eloi, Toni, Miguel Angel, Jordi, Pepe i Antoni entre d’altres. Cadascú anava amb el seu grup, però allà estaven i van deixar el pavelló torrenc ben alt. Per a molts d’ells ja s’ha convertit en una clàssica i com és lògic, comencen les disputes de qui fa el millor temps, qui acaba més petat, qui acaba més brut, qualsevol excusa és bona per riure-se’n entre ells. però el companyerisme és brutal, sobretot a l’arribada.

A mesura que arribaven a la meta es quedaven a esperar als companys que anaven arribant i donar-los ànims. Crits, abraçades, bromes, fins i tot amb altres ciclistes que no coneixien. Quin ambient més sa que si respirava !!!.

Ara toca esperar a la propera edició i resar que no plogui ni faci vent o es pot convertir en un infern.

Hi ha un lloc que li diuen “El Valle de la Muerte”, per alguna cosa serà.