Home Opinió SENSE CAP ADÉU, CARLES de Jordi Solé

SENSE CAP ADÉU, CARLES de Jordi Solé

490
0

No per esperat, ha deixat de sorprendre. L’adéu d’en Carles Castillo, ha estat un cop dur per una bona part dels afiliats del PSC de la demarcació de Tarragona. Al menys així es pot desprendre de la quantitat de missatges que aquests dies han circulat per les xarxes socials.

Fins i tot un exregidor i una exregidora de Torredembarra, d’ideologia bastant diferent, s’han fet ressò del fet. En el seu cas, donant suport a en Carles, a l’igual que un membre de l’actual grup municipal socialista, que no anomenarem, respectant el seu silenci públic. Silenci com de molts altres. Ja se sap. No cal dir els motius, potser tan, o menys, comprensibles com l’adéu d’en Carles.

Dissortadament, el descrèdit a la figura del personatge s’ha imposat entre alguns socialistes de cert estatus. I, com ja és costum, ho han fet a cau d’orella. Què curta és la mirada i que negligents han estat aquests que ara fan foc a l’arbre. Tants anys militant junts i ara s’adonen de qui i com és en Carles? -quina poca clarividència-.

Naturalment, i aquest és el meu parer, podrem –i puc– criticar les formes. La manera de fer-ho. Tanta pressa, de cop, com un rampell, sense confiar amb els qui hi van confiar, sense un crit d’alerta: “aigua va!!!”.

Les raons, les conegudes: República –la tercera–, catalanisme –tan oblidat–, federalisme –tan necessari–… En fi, la crisi de l’esquerra concentrada en un sol individu.

La seva primera declaració va ser demolidora, feridora per tants companys i companyes d’anys i anys de lluita. Va ser un error. Un greu error. Els i les companyes no s’ho mereixien i tampoc el partit, entès com un tot, com eina de lluita compartida, d’esforços de molta gent i d’història fermament compromesa amb la llibertat i la justícia. S’estigui o no d’acord amb el com i el quan. Però això és un altre debat.

Més tard, amb la serenor que dóna el temps, una reflexió i una acció que humanitza al polític i que retorna esperances a aquells qui valoren més els ideals, que no pas allò que ara se’n diu “interessos electorals”. En Carles en estat pur.

Segurament, i així voldríem molts, en Castillo s’incorpori al món del pensament, que falta ens fa. Deixi de ser soldat i abandoni la trinxera, tan bruta, tan trista i humida, per obrir-se al debat pur i fluït d’una esquerra que necessita urgentment,  desempallegar-se de les lluites fratricides on ens ha portat el procés.

Sigui com sigui, faci el camí que faci, totes i tots el reconeixerem.

Sense cap adéu, Carles

Jordi Solé F.