Home Opinió OPINIÓ: NO, NO ESTEM PER JOCS per Jordi Solé

OPINIÓ: NO, NO ESTEM PER JOCS per Jordi Solé

321
0

Estan excitats. Avorrits. Fins i tot diria que envalentits. Com si una fusió entre el xotis, el flamenc i la jota murciana, els llancés a l’aventura ja coneguda de l’horror i la mort. Vint-i-sis milions. Vint-i-sis milions sobren en aquest país per convertir els seus somnis dictatorials en realitat. Vit-i-sis milions de víctimes, que els molesten per les seves llunàtiques pretensions de retornar a un passat que  cal  combatre’l des de la vida quotidiana, des  del dia a dia. Des de la política. Des de l’ensenyament. Des dels carrers i places. Ells persisteixen, massa tossuts i ancorats, en el moment de la història més fosca, negra, dolorosa. Juguen a militars del segle passat, i no, no estem per jocs.

“No és una broma”, ens adverteix l’analista polític més importat a l’actualitat, Enric Juliana (@enricjuliana ). “És un moviment coordinat”, reflexiona sobre la polèmica dels militars retirats, que han demanat un cop d’estat i l’afusellament de vint-i-sis milions de ciutadans i ciutadanes. Un moviment coordinat. I encoratjat des de partits en presència al Congrés, que han estès el discurs, gens desconegut a Catalunya, de l’enfrontament i l’odi. 

Partits de dreta i ultra-dreta que consideren il•legítim el Govern escollit democràticament. És la cantarella,  insostenible, de govern filo comunista, bolivarià i anticonstitucional. La dreta espanyola, te aquestes coses. No sap perdre. No sap mesurà les seves paraules. I el què és encara pitjor, no ha sabut desempallegar-se del seus lligams amb el franquisme i tot el que suposa de retrograd i violent. 

Allunyats de les dretes Europees, que no tan sols rebutgen el feixisme, sinó que l’aparten i el persegueixen amb lleis, i es comprometen a donar a conèixer les conseqüències d’un règim dictatorial entre les noves generacions,  la dreta espanyola, no contenta amb fer una campanya de desprestigi del Govern democràtic, tira endavant pactes amb les forces ultradretanes, la més representatives del franquisme des de l’època de Fuerza Nueva de Blas Piñar. 

Un cop destronada la dura i gens simpàtica Cayetana Álvarez de Toledo,  Díaz Ayuso, Presidenta de la Comunitat de Madrid,  ha agafat el relleu com a princesa de fang del PP per encapçalar la excitació i la confrontació política. Política capaç d’encendre el caos allà a on no n’hi ha, ha dit comprendre la missiva dels militars. Segurament, es veritat. No ens ha d’estranyar. La seva trajectòria no ens ha mostrat, fins aquest moment, cap gest que ens faci pensar el contràri.

Per la seva part, Pablo Casado, conscient que el camí se’ls farà llarg, prefereix mantenir de socis a aquells que segurament cavaran la seva tomba política. I per poder seguir mostrant la cara d’immaculat i seguir jugant a ser de centre, envia a Díaz Ayuso a les trinxeres de l’absurd, i així acontentar i seduir a aquells sectors del PP que, ara per ara, miren amb bons ulls canviar el seu vot cap a VOX a les properes eleccions. No, no estem per jocs.

I mentrestant a Catalunya, els sectors  feixistes de l’independentisme , ara per ara minoritaris, troben ressò amb la presència d’un Vicepresident de la Generalitat a una reunió telemàtica per aconseguir la unitat en els seus objectius. Sota el mantra de la “puresa” i  la consigna que tot “pels de casa”. Missatge, com no, que troba altaveu als medis de comunicació afins, encapçalats per TV3. És senzill donar veu al populisme, i més encara si no es te en compte el que això implica de deteriorament de la credibilitat, de la política i per extensió a la democràcia.

I per no ser menys i en contraposició, tenim el silenci de les més altes institucions catalanes, i fins i tot l’aprovació de certs dirigents,  per l’assetjament i amenaces contra qui no està d’acord, o no combrega, amb el procés iniciat ara fa prop de deu anys. Un silenci escandalós pel que suposa i deixa entreveure. 

És precís que l’independentisme faci una reflexió serena cap a on els porta aquest joc. No poden iniciar el camí d’una dialèctica violenta, ja sigui contra partits o persones particulars, en pro de la defensa d’uns objectius que no compten ni amb la meitat de la població. Ni en cas contrari. És el trencament total de la convivència i el desastre social. No és el camí, ni fa cap favor a aquells que  creuen, legítimament, en la independència com el millor per Catalunya. Algun dia, l’independentisme, haurà de reflexionar sobre la seva incidència en el creixement de l’extrema-dreta, i preguntar-se si posicions com la mostrada per alguns dels seus dirigents més radicals, estan afavorint el creixement de grups, aïllats o no, de feixistes sota la estelada. Esperem sigui aviat.  No, no estem per jocs. 

Tinguem per segur, que no hi haurà futur sense una dreta que entengui la democràcia com l’exercici de la voluntat popular per avançar, per millorar, europea, inequívocament antifeixista. Ens cal una dreta, capaç de realitzar propostes, compromesa amb els valors de la igualtat i, per damunt de tot allunyada de les fantasies colpistes. Sense dubtes. Que no vacil•li quan uns descerebrats toquen a files en contra de la ciutadania. Que no “comprengui” el seus deliris. Una dreta, en definitiva, que no “pinochetee”, com ha dit la magnifica periodista i escriptora,  Maruja Torres (@MistralS), recentment en una entrevista.