Lourdes Barrero: “Hem hagut de tancar la botiga, però si ho mires fredament, l’important és que estem els dos junts”.

Aquesta no és l’entrevista típica que ens vam imaginar fer quan vam decidir iniciar una secció per apropar als nostres lectors els establiments comercials del nostre poble i les persones que hi ha al darrere. 

En primer lloc, perquè el negoci de la Lourdes Barrero, la peixateria el Far, situada a l’inici del carrer Joan Güell des de l’any 2022, fa uns mesos que va tancar. Per altra, perquè és un crit a la vida i un cant d’agraïment a totes les persones que els han ajudat durant la malaltia de la seva parella, Emilio López. 

Fa quatre anys que amb molta il·lusió van venir a iniciar una nova vida a Torredembarra, però les coses no sempre surten com un es planteja. 

D’on veniu?

Lourdes: Jo sóc de Sant Joan d’Espí, però, quan vam formalitzar la nostra relació, vaig anar a viure a Hospitalet del Llobregat amb ell; un lloc que s’ha degradat molt i tornat una “ciudad sin ley”. 

Emilio: Yo soy de Barcelona, pero fui a vivir a Hospitalet cuando me casé de primeras. Es verdad que en los últimos tiempos mi barrio se había convertido en un gueto. Para que la gente se haga una idea, los cristales de nuestra casa eran antibala…  

I com decidiu venir a viure a Torredembarra?

L: Jo estava de baixa laboral, perquè m’havia fet mal en una cama i trencat la mà arran d’un accident, i vam venir a veure a la seva germana que té una casa aquí. Jo no coneixia el poble i estàvem passejant pel nucli antic de Torredembarra i em va semblar que era un lloc molt bonic, ideal per començar de zero. La seva primera reacció va ser dir-me que estava boja…

E: ¡Era empezar de cero! Pero entre la degradación del barrio, que se nos acababa el contrato de alquiler y que los precios se estaban poniendo prohibitivos en Hospitalet, venir a Torredembarra se convirtió en una buena opción.    

L: Al ser peixatera d’ofici, estava convençuda que trobaria treball en qualsevol supermercat. Va ser la meva cap la que em va animar que capitalitzés l’atur i muntés una peixateria. El que passa és que ens va coincidir amb la pandèmia i tot es va anar enredant. 

Com és?

L: Jo era peixatera, però no estava familiaritzada amb la burocràcia. No m’imaginava que hi hagués tanta paperassa, no només de l’administració (Hisenda, Seguretat Social, etc.), sinó del banc. Sort que l’ajuntament té un servei que em va ajudar perquè si no no me n’hagués sortit.

Després hi va haver el tema de les obres… tot plegat, va passar un any fins que vaig poder obrir. Jo portava l’atenció al públic i Emilio em donava un cop de mà amb els comptes. 

Faltaven pocs dies per fer l’any d’obrir la peixateria quan li van detectar un càncer terminal… Emilio ara no hauria de ser aquí. Ni els metges s’expliquen com és que a dia d’avui està viu. Va ser un moment molt dur! Un malson. 

M’imagino… i com t’ho vas manegar? 

L: Gràcies a l’ajuda de la gent. Sobretot, de les noies del carrer Joan Güell… com jo les anomeno. Ell era els meus peus i les meves mans a la peixateria i, de cop i volta, estava més a l’hospital que fora.

Elles em van donar molt de suport. De tota mena, també anímic. I és un dels motius pels quals hem volgut fer aquesta entrevista, per donar les gràcies a totes les persones que ens han acollit durant aquest temps i ajudat, que n’han estat moltes… com un veí, que durant un temps es va quedar el nostre gosset en acollida, perquè jo pogués estar a l’hospital amb l’Emilio. 

E: Sí, estamos muy agradecidos de la respuesta de la gente del pueblo, que se ha volcado en ayudarnos y sigue haciéndolo. Yo hace tiempo que vivo con la enfermedad, previamente al cáncer tuve un desprendimiento de cerebelo que me impedía trabajar de mi oficio, pero el cáncer ha sido una experiencia muy heavy. No sólo por la enfermedad en sí. A resultas de la quimioterapia, provocaron una vasculitis renal, una bacteria me destrozó la espalda y he perdido capacidad auditiva… Pero como se dice, lo que no té mata te hace más fuerte. Ahora toca medicación, controles periódicos cada dos o tres meses y a seguir viviendo…

L: Fins i tot, quan es va córrer la veu que tancàvem la botiga, de seguida i va haver-hi qui es va preocupar i em van oferir treball. Estem molt agraïts. 

La botiga no donava prou?

L: La botiga venia i n’estava contenta, sobretot, el primer any… Però és que vam començar amb mal peu. Primer perquè els tràmits per capitalitzar l’atur es van allargar, per culpa de la Còvid i a raó d’això la quantitat final va ser inferior a la que teníem previst rebre. Però, a més, les persones que es van encarregar de realitzar les obres ens van enganyar. D’un pressupost que ens van dir que seria d’entre 13.000 a 15.000 €, va acabar sent de 40.000 €. Això, ens ho van dir a meitat de l’obra i si no pagàvem no continuaven, tampoc podíem buscar a ningú altre, la qual cosa ens va obligar a buscar diners d’on fos per poder aixecar la persiana. Vam estirar de targetes i demanar un segon crèdit al banc. Per rematar-ho, les obres no les van fer gens ben fetes. Molt poca professionalitat, la veritat.  

E: Si sumas las cuotas del banco a los gastos corrientes del negocio, ¡tienes que vender mucho boquerón! 

L: A causa de l’endeutament, hi havia més despeses que entrades. Afegeix la malaltia, l’estrès que ens va comportar i que aquest estiu ha estat molt dolent, pràcticament només s’ha venut bé la primera quinzena d’agost… vam decidir abaixar la persiana.  

E: Una pena. Mucho dinero invertido y los años que nos quedan por pagar…

I ara? 

L: A tirar endavant! Vaig plegar un dia 31 i el 5 ja tenia feina. He entrat de dependenta al forn Cal Nicasi, on estic molt bé i és molt agradable. Només he canviat de vorera i el fred per la calor!

E: El año pasado ha sido un año muy intenso, del que hemos salido como hemos salido, y ahora estamos en el momento de que pare todo un poquito y poder estabilizarnos.   

L: Hem hagut de tancar la botiga, però si ho mires fredament, l’important és que estem els dos junts.

I quines perspectives de futur teniu?

L: Viure, et sembla poc?