Home Esports Lluís Olivé: mestre i amic!

Lluís Olivé: mestre i amic!

1302
0
He quedat trasbalsat a l’assabentar-me de la mort de Lluís Olivé. Ha estat com un escac-i-mat, cruel, dels que no t’esperes, dels que t’arriben en un mal moment anímic.
Considero en Lluís un dels meus mestres i una de les persones de les qui més he aprés en aquesta vida. Jo era un nen de poc més de 10 anys quan hi vaig coincidir davant d’un tauler d’escacs. Va ser en la sala gran del casal municipal, a dalt de tot, en el replà de les escales on, amb motiu de la celebració del Parc de Jocs de Setmana Santa, el Club d’Escacs de Torredembarra hi havia instal·lat uns quants taulers. Estic parlant de l’any 90 o 91. Va ser l’inici d’alguna cosa més que una gran amistat.
Va fer-me soci del club i, amb molta paciència i generositat, va ensenyar-me a estimar aquest noble esport que a dia d’avui, gairebé trenta anys després, encara practico. No només em va ensenyar a moure les peces damunt del tauler  de les seixanta-quatre caselles, em va ensenyar tots els valors que se’n deriven i que es poden aplicar a la vida. Com a mi, va ensenyar a jugar a escacs a molts nois i noies del nostre poble. També a les escoles.
En aquells primers anys, les classes les feiem a la LAIC, on el club tenia la seva seu. S’obria les tardes dels divendres i, si la memòria no em falla, alguns dissabtes.
En Lluís era el tresorer i l’ànima. Ho organitzava i tenia cura de tot. Va ser qui més va lluitar per aconseguir l’actual seu al casal Municipal. Va costar molt de fer entendre als responsables de l’Ajuntament que el Club d’Escacs –un esport minoritari i amb pocs socis– necessitava quelcom més que un despatx compartit: una sala de joc. Aconseguir aquell local va situar al nostre club com un dels millors de la província, potser no en nivell de joc, però sí en infraestructures i en capacitat econòmica.
Quins bons moments hi vam passar! Vivíem pel Club. Ell estava jubilat i jo estudiant, teníem temps. A l’estiu s’obria cada dia de la setmana; a l’hivern, divendres, dissabtes i diumenges.
La influencia sobre un adolescent, mancat de pare, va ser total. I és que era un gran home; no sóc capaç de recordar alguna cosa que no fes bé. Potser no era el millor en tot i jo no sóc (ni vull ser-ho) del tot objectiu, però el que es proposava ho aconseguia.
Érem l’entitat que més loteria de Nadal veníem. El seu sistema de venda era molt depurat i requeria molta dedicació. Era la clau per tenir una economia sanejada que ens permetia tenir de tot i no dependre de les subvencions municipals.
Era un bon col·leccionista de monedes. Jo vaig començar a col·leccionar seriosament gràcies a ell. Durant uns quants anys el vaig acompanyar al numismàtic Ventosa, a les galeries de la Rambla de Tarragona, a comprar les monedes per les col·leccions que feia: la seva i pels seus néts.
També feia pessebres. El pessebre popular més monumental que s’ha fet mai. Els havia començat a fer a Ferran, que és d’on ell era i, per això, formava part de l’Associació de Pessebristes de Tarragona. Quan es presentava era premi segur: normalment, el primer.
A la Torre, el feia en el garatge del seu domicili a Babilonia. Hi treballava durant molts mesos, fent marges de pedra i casetes, connexions d’aigua i tot de detalls que feien les delícies de la gernació que l’anava a veure. Des de què el va deixar de fer, ja no s´han vist pessebres com els seus a Torredembarra.
Amb ell vam fundar l’any 1999, l’Associació de Pessebristes.
Era un gran amant del futbol. Perico a morir!!! Sempre m’explicava que es va fer de l’Espanyol perquè en el pati del col·legi feien dos equips: els “bons” eren el Barça i els altres l’Espanyol. A ell li tocava ser sempre de l’Espanyol!
Hi havia poques coses en les que no coincidíem i una era aquesta. Jo era del Barça per tradició familiar, un fet que no tenia mèrit perquè el Barça sempre guanyava alguna cosa. El que tenia mèrit era ser de l’Espanyol, sempre patint…
Fèiem quinieles i escoltàvem el “Carrusel Deportivo”. D’un llibret esgrogueït treia combinacions i reduccions, per a veure si rascàvem alguna cosa. No recordo haver guanyat un premi digne de ser recordat.
Sempre estava de broma, sempre afable. Mai li vaig sentir dir una paraula dolenta de ningú. Tenia unes ocurrències…!
Recordo quan es va proposar comptar els grans de sorra de la platja de Torredembarra. Amb una lent comptafils, que sempre duia al damunt per mirar les estrelles de les monedes, i un paper mil·limetrat va idear un sistema per fer-ho. Va arribar a la conclusió que hi havien aproximadament 25.123.840.000.000.000 grans. Si algú no s’ho creu que es posi a comptar-los…
Tot no van ser flors i violes. Al Club d’Escacs alguns socis ens van fer una mala jugada. Potser no pretenien fer-li mal, però, ho van fer. Jo tenia 18 anys i no era conscient que al meu entorn hi havien persones tan miserables i pocavergonyes. Per fer-se amb el control del Club i justificar-se van fer córrer unes calumnies contra en Lluís i la seva gestió que a dia d’avui encara no les he perdonat i no crec que ho faci.
Jo vaig marxar a jugar al Capablanca, un club de Tarragona, i mai més he jugat amb el Torredembarra –ni crec que ho faci–, a en Lluís li va agafar un infart.
Gràcies a Déu es va restablir i va continuar. Enlloc de centrar els seus esforços en els escacs es va dedicar a l’Espanyol i va fundar, amb uns altres, la penya perica de Torredembarra i el Baix Gaià. N’era el tresorer, que era el que a ell li agradava, i va fer miques el rècord de venta de loteria de Nadal quan va aconseguir que li reservessin el número del codi postal de Torredembarra: el 43830. Recordo el dia que m’ho va venir a dir, la seva mirada era com la d’un nen a qui els reis li han portat el regal que volia.
Malauradament, ja no ens veiem tant, de quan en quan l’anava a veure jugar a la Llar de Jubilats on feia partides d’escacs amb el Sr. Mesa i d’altres, o ens trobàvem pel carrer.
Avui, he perdut una part de mi. Quins temps ens toca viure!
Descansa en pau amic, que la terra et sigui lleu.
Jordi Guasch