Home Cultura La gran pesta que ho canvià tot

La gran pesta que ho canvià tot

751
0
Aquests darrers dies, s’ha pogut veure com alguns balcons de Torredembarra s’hi posaven els domassos que normalment es col·loquen per la Festa del Quadre de Santa Rosalia. És un gest dels devots a aquesta santa italiana que es va convertir en patrona de la vila cap a l’any 1652, després de salvar a la població d’una virulenta pesta. Si més no així ho diu la tradició i ho creuen els seus devots.
La pesta de 1652
Des dels “anys de les grans mortaldats” (1348-1353), en els quals la pesta negra —així s’anomenà popularment— va fer la seva aparició a Catalunya, fins a finals del segle XVIII, aquesta epidèmia es va tornar endèmica al País. Això significava que la població torrenca durant l’Antic Règim es veia sotmesa cada una o dues dècades a un brot d’aquesta malaltia que delmava als seus habitants. No era aquest l’únic flagell que assolava als vilatans i vilatanes; les mancances alimentàries, les conteses bèl·liques i, sobretot, la unió de tots tres factors elevaven considerablement l’índex de mortalitat d’una població que es trobava fortament exposada a les calamitats.
La pesta era la pitjor i més temuda de les fatalitats que podien afectar una població.
A mitjans del segle XVII és va produir l’últim gran brot de pesta. Tot sembla indicar que aquesta epidèmia de pesta començà com una prolongació d’un contagi que tenia origen en el nord d’Àfrica i que afectà el regne de València l’any 1647.
L’any 1648 l’epidèmia de pesta va fer estralls a la població d’Ulldecona i l’any 1649 s’havia estès per les poblacions d’Alcanar i la Sénia. Va ser la primavera de l’any 1650 quan afectà les ciutats de Tortosa i Tarragona i la població de Vila-seca. S’ha de considerar que la població estava molt afeblida a causa de les privacions, sobretot alimentàries, derivades de la guerra dels Segadors.
Torredembarra no es va veure afectada encara. No obstant, les autoritats de Vilanova i la Geltrú (Garraf) van prendre un acord relatiu al fet que les persones i robes procedents de Torredembarra havien d’estar en quarantena durant set o vuit dies a la capella de Sant Gervasi d’aquesta població, que s’havia habilitat com a llatzeret. I és que resulta que davant la por del contagi van ser molts els torrencs i torrenques que van escapar-se cap a Vilanova on van tenir un tracte inhumà i poc solidari, vist amb ulls actuals.
Al març de l’any 1651, sí que hi ha constància que Torredembarra estava afectada per la pesta. Així ho fa palès mossèn Miquel Oliver al llibre d’òbits. Moriren 19 persones.
No és l’únic testimoni d’aquell episodi. El negociant torrenc Rafel Boada en el “Llibre del Consell del lloch de la Nou [de Gaià]”, vila de la que n’era jurat, deixà una anotació que versa sobre com es va viure aquell flagell de pesta a Torredembarra i a altres indrets de la comarca:
“Molt me sento de [h]aver de escriurer lo que aniré escrivint conforma constarà en est full davall escrit. Als 12 de abril de 1651 se fariren de pesta Fran[ces]ch Soler ÿ sa muller, ÿ los dos moriran a[l] cap de quatra dias (eran de la Pobla de Montornès). Als 16 de dit mes se·fariran de contagi la muller de la Rondina, la qual [h]o [es]campà, ÿ Pera Companÿ ÿ sa muller ÿ sa mara ÿ una germana·de sa muller, los quals tots moriran en breus dias. Asò soschsoÿ [succeí] a la Torradenbarra. Lo qual contagÿ ho pesta estava sembrada per moltas parts de Catalunÿa, ÿ est és un flagell que no [h]u pateix [només] lo pobra sol, sinó tut[h]om en comú…”
153 morts, 500 habitants
Res no podia presagiar els estralls que el següent brot de contagi faria a Torredembarra. La pesta retornà el mes de febrer de l’any 1652 i els seus efectes foren especialment tràgics a la població.
La primera constància explicita del fet que hi havia consciència del brot de pesta es  troba en el registre de Jeroni Soler de Clarà que “mori de contagi” el 27 de març de l’any 1652. Ja feia setmanes, però, que la mortalitat era molt més alta.
Segons se sap la pesta es féu present entre els mesos de febrer i juny amb un balanç de 153 víctimes, a les quals s’hi hauria d’afegir els qui moriren en altres indrets, fugint del flagell.
Aquests efectes devastadors van agafar desprevingut a tothom, ja que no es podia comparar a cap altra situació viscuda en aquell segle. De forma extraordinària, el Comú constituí la Junta del Morbo, una magistratura municipal de caràcter sanitari encarregada de combatre la pesta. Al capdavant hi havia Gabriel Martí, batlle del morbo. Com a mesura excepcional per la magnitud del contagi, se sap que es veieren obligats a habilitar la planta baixa del castell dels Icart —actual seu de l’Ajuntament— com a hospital per al morbo o morberia, atès que degut al gran número de malats no es podien encabir en cap altre lloc, i a contractar el personal necessari per atendre els malalts i donar sepultura als morts, que eren enterrats de mala manera en una fossa comuna habilitada a extramurs.
De la totalitat de persones que s’hagueren de contractar per atendre els malalts, se’n coneixen els noms següents: Josep Sansó, Josep “Quatra Orellas”, Francesc Palau de Vilafranca, Joan Puy o Poí (d’origen francès), Joan Martell, una donzella anomenada Maria Àngela i un fosser vingut de l’Espluga del Francolí anomenat Valto (?) Senent.
Els cuidadors també morien
El sastre Josep Sansó, natural de l’Espluga del Francolí, per exemple, es contagià i hagué de fer testament. Tot i l’ensurt, Josep Sansó no morí i anys després deixà un dels testimonis més interesants dels que han arribat fins a l’actualitat sobre el contagi a Torredembarra.
No tingueren tanta sort, Valto(?) Senent  “fosser del contagi”, de l’Espluga de Francolí, i el cirurgià Joan Martell, natural de Constantí, morts el maig de l’any 1652.
La mortaldat fou tan gran i la por al contagi tanta que els morts eren enterrats en una fossa comú a fora de la muralla al darrere del castell.
La situació es degué tornar caòtica, ja que la pesta atacà tots els estaments socials de la vila. Des del rector, fins a les classes benestants i, naturalment, la gent amb uns recursos econòmics més precaris (teixidors de lli, pescadors, mariners, pagesos…). El comerciant Rafael Boada ho descriu “est és un flagell que no [h]u pateix lo pobra sol, sinó tut[h]om en comú…”
La família de Pere Malet, d’origen francès i d’ofici teixidor de lli, patí de forma exagerada l’estrall de la pesta. Morí ell mateix, la seva esposa Margarida i els quatre fills del matrimoni, amb una diferència de menys d’un mes.
La pesta va fer estralls entre els més dèbils, els nens i la gent gran: més del 35% dels que moriren en aquests dos mesos eren albats, infants morts abans de tenir ús de raó. Atès que no consta en les anotacions no es pot saber l’edat dels finats, però hi ha informacions que deixen entreveure que molts tenien una edat avançada.
El rebuig contra els empestats era generalitzat.
S’estima que en aquella època la població de Torredembarra amb prou feines superava els 500 habitants. Aquest fet, significa que van morir gairebé un 35% dels seus habitants. Un cop terrible per a l’economia i la vitalitat del municipi.
Es desconeix l’impacte econòmic, però, es calcula que Torredembarra necessità 50 anys per refer-se demogràficament dels estralls del brot epidèmic.
Vot a Santa Rosalia
Arran d’aquest contagi s’instituí un nou vot de poble a una santa fins aquell moment desconeguda: Santa Rosalia. La llegenda sobre el miracle que obrà és coneguda per tots els torrencs i les torrenques i des de llavors cada any se li dedica una processó, el 15 de juliol.