Home Cultura EL FISCAL QUE VA PORTAR AL PRESIDENT COMPANYS AL PATIBUL, ENTERRAT AL...

EL FISCAL QUE VA PORTAR AL PRESIDENT COMPANYS AL PATIBUL, ENTERRAT AL CEMENTIRI DE TORREDEMBARRA

2384
0

Enrique de Querol, descendent d’una família d’hisendats torrencs d’ideologia antiliberal amb arrels carlines, va ser fill del polític i escriptor reusenc Ferran de Querol i Bofarull. L’any 1976 va ser enterrat en el panteó familiar.

IMG_1283Si fa pocs dies (març de 2016) la revista Sàpiens publicava un treball sobre Horia Sima, un destacat col·laborador del nazisme a Romania, on Josep Bargalló i Montserrat Palau asseguren que està soterrat dins el cementiri de Torredembarra; El Mònic descobreix que a pocs metres hi ha enterrat un dels repressors més implacables del franquisme durant la postguerra, Enric (Enrique) de Querol i de Duran, qui va prendre part en el consell de guerra que va portar al president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jové, davant d’un escamot d’afusellament.

A diferència de Sima, de Querol sí té una important vinculació amb la nostra vila, d’on prové la seva família i hi van mantenir la casa pairal fins a l’any 1956. A més, el seu pare hi té dedicat un carrer.

 

Qui era?

Nascut a Tarragona l’any 1904, Enric de Querol i de Duran, era fill de l’advocat, escriptor i polític Ferran de Querol i de Bofarull i de la seva segona muller, Dolores de Duran. Un dels seus germanastres va ser el segon Comte de Rius.

Va estudiar la carrera dret i a l’igual que el seu germà gran, Fernando, es decantà per la vida militar.

L’any 1926, ingressà en el cos jurídic de l’exèrcit essent auditor de brigada, exactament, tinent auditor de 3a. classe. Ben aviat va anar destinat a la fiscalia de la 4a. Regió Militar (Catalunya).

Durant aquesta època inicial a l’exèrcit, és més fàcil documentar la seva activa vida social que els mèrits castrenses. En degué tenir atès que mica en mica anà escalant dins de la jerarquia militar.

Entre els anys 1931 i 1932 el trobem actuant de fiscal en petits casos de delictes d’insults contra les forces armades o bé d’insubordinacions a superiors.

L’any 1933 actuà en la causa contra els anarquistes que es revoltaren i s’atrinxeraren dins de l’Ajuntament de Terrassa el febrer de 1932; un cas que significà un punt i a part en la seva trajectòria.

 Fets d’octubre

No obstant, serà a partir dels Fets del 6 d’octubre de 1934 en què de Querol es feu un nom com a fiscal de l’acusació. Participà en desenes de causes instruïdes durant els anys 1934, 1935 i 1936 i que afectaren a moltes poblacions de Tarragona, Girona, Lleida i Barcelona. Va ser implacable.

En aquesta època, potser el judici més important en què actuà és el que condemnà als militars líders de la insurrecció Pérez Farràs, López Gatell i Frederic Escofet. La premsa de l’època recollia:

«El fiscal procede a solicitar la pena para los procesados, y en medio de la mayor emoción se levantan todos los presentes al acto, para que el señor Querol pronuncie las siguientes palabras:

–Por todo lo expuesto, en nombre de la ley, solicito que se imponga al comandante de Artillería don Enrique Pérez Farras; al capitán de Artillería don Francisco López Gatell, y al capitán de Caballería don Federico Escofet Alsina, la pena de muerte, por el delito de rebelión militar».

N’aconseguí la pena de mort, que va ser commutada i, posteriorment, anul·lada per l’amnistia que seguí a la victòria del Front Popular al febrer de 1936.

 Guerra Civil

La victòria de les esquerres l’agafà instruint altres casos relacionats amb els fets del 6 d’octubre, fet que possiblement li comportà algun tipus de represàlia. Per aquell temps, era tinent auditor de 2a. classe.

Durant els primers dies de la guerra civil a Barcelona, es posà al costat dels revoltats contra la República i fou empresonat en el vaixell Uruguai. Segons explica l’historiador Josep Benet, en el seu llibre El president Companys, afusellat, de Querol va salvar la vida «gràcies a les mesures preses pel president Companys», qui veient-se incapaç de protegir la vida dels militars detinguts va promoure, conjuntament amb la Creu Roja, un intercanvi de 5000 presoners. De Querol passà al bàndol nacional, on es posà a les ordes del General Franco.

Repressió

Un cop ocupada Catalunya, retornà a Barcelona a començaments de l’any 1939, ja era tinent auditor de 1a. classe. De Querol tindrà un paper habitual en els consells de guerra que tindran lloc els primers anys de postguerra, essent una peça clau en la maquinaria repressiva de la dictadura franquista a Barcelona. Eren judicis sumaríssims sense cap mena de garanties processals, amb execucions directes o per falses acusacions. Encara que no hi ha una xifra oficial i els historiadors no es posen d’acord, se sap que s’ajusticiaren a més de 4.500 persones, la majoria fins a l’any 1945.

Captura de Companys.

L’agost de 1939, Lluís Companys està a l’exili i és jutjat en absència pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques. A finals d’aquell any, se’l condemna a la confiscació total dels béns, la inhabilitació perpètua, estranyament perpetu i la pèrdua de la nacionalitat espanyola. Tot dóna un tomb el 13 d’agost de 1940 quan és capturat a França per la Gestapo. Inicialment, és traslladat a Madrid on és interrogat i torturat. El 3 d’octubre és traslladat al castell de Montjuïc perquè se li faci un consell de guerra sumaríssim. Serà la causa 23468/1940 i Enric de Querol en serà el fiscal, mentre que Ramon de Colubí, farà d’advocat defensor.

Consell de guerra

El 9 d’octubre, el fiscal de Querol lliura l’escrit de qualificació provisional. Lluís Companys és considerat un “extremista” i un “separatista” en l’escrit del fiscal.

El dia 14 començà el consell de guerra. Segons el testimoni de Jaume Tortras, de Querol “no era anticatalà ni res, era un simple militar que li va tocar fer aquest paper, estava molt trist i apagat i de cap manera s’hi podia negar”.

No obstant, el seu escrit d’acusació va ser molt dur: “Iniciado en nuestra Patria el Glorioso Movimiento Nacional se opuso tenazmente a su triunfo, no sólo con su actuación decidida en las reuniones que hubieron de celebrarse en las Consejerías de la Generalidad, sino autorizando o cuando menos consintiendo, sin tomar providencia alguna eficaz para impedirlo, el reparto de armas que con profusión se hizo en esta Ciudad entre elementos extremistas e integrantes del Frente Popular”.

Segueix de Querol: “Empieza entonces un período de actividad múltiple, repetida y contumaz, del encartado en favor de la instaurada revolución y en contra de nuestro Alzamiento, iniciándose coetáneamente en esta Ciudad y en toda la Región una era de salvajes crímenes, asesinatos, robos, saqueos y depredaciones de toda clase a la que el procesado toleró no oponiendo medio eficaz alguno para evitarlas ni mucho menos para reprimirlas”.

Segons els testimonis, l’actuació de Querol va ser ràpida i gèlida, un mer tràmit previ al que ja estava acordat d’antuvi. Demanà la pena de mort.

L’advocat defensor, en canvi, va estar eloqüent. Davant de totes les traves posades per l’incipient règim dictatorial i la impossibilitat d’aportar testimonis a favor de l’acusat, va posar-se a si mateix com a declarant, explicant la dissort del seu germà, mort en els primers compassos de la guerra per un grup d’anarquistes, i com ell i altres militars confinats al vaixell-presó Uruguai havien salvat la vida gràcies a la intervenció de Companys.

No hi havia res a fer. Les ordres ja estaven donades pel cap d’Estat: s’havia d’escarmentar els catalans. El president Companys seria afusellat l’endemà a 2/4 de set del matí al fossar de Santa Eulàlia.

Identificat amb el franquisme

El fiscal tarragoní va seguir amb la seva carrera. El 1951 apareix com a tinent coronel i el 1953 és ascendit a coronel del cos jurídic militar.

Al maig de 1960 fou rebut pel General Franco al Palau de Pedralbes quan encara era coronel auditor de la Quarta Regió Militar (Catalunya).

El punt culminant de la seva carrera va arribar el 1962, quan va ser ascendit. El BOE assenyala: “Por existir vacante en la escala de Auditores generales y en consideración a los servicios y circunstancias del Coronel Auditor –don Enrique Querol Durán–, a propuesta del Ministro del Ejército y previa deliberación del Consejo de Ministros en su reunión del día veintisiete de abril de mil novecientos sesenta y dos vengo en promoverle al empleo de Auditor general. Francisco Franco”. Poc després, ja com a màxim cap de la justícia militar a Catalunya, fou rebut en audiència pel dictador al Pardo.

A finals d’aquell any se li feu entrega de la Gran Cruz de la Real y militar orden de san Hermenegildo i, en la Pasqua Militar de l’any 1968, se li féu entrega de la medalla al mèrit militar. Aquell mes de març fou nomenat consejero togado del Consejo Supremo de Justicia Militar”.

També se li concedí la medalla de “Sufrimientos por la Patria”.

Mort i sepultura

Enric de Querol va morir el 3 de març de 1976 a Barcelona, tenia 72 anys. Feia pocs mesos que havia mort el dictador i s’albiraven canvis democràtics a Espanya. Deixà esposa, Ramona Pedrol, amb qui es casà l’any 1933, i quatre fills: Dolors, Enric, Ramon i Ferran.

El funeral es va oficiar en l’església de l’hospital militar de Barcelona. Per desig exprés, el mateix dia el cadàver va ser traslladat al cementiri de Torredembarra on es cebollí al panteó familiar, en què des de l’any 1953 hi descansaven les restes del segon comte de Rius i germanastre d’Enric, Joaquim de Querol i Rius.

Amb ell finava un episodi de la part més fosca de la nostra història recent.

Segons alguns testimonis, durant el judici a Companys, de Querol va protagonitzar un incident significatiu. En el moment de l’al·legat final del president, en què va assegurar que no guardava cap rancor envers els qui l’estaven jutjant, va acabar amb un “Visca Catalunya i Visca la República” un fet que va ser contrarestat per de Querol amb un “crit ardit” a favor del nou règim, un fet que en certa forma es contraposava a la súplica que li havia fet la seva esposa sobre el judici a Companys: “Le he dicho a mi marido que no apriete mucho, porqué si gira la tortilla lo pasaremos mal”.

 Els Querol i Torredembarra

Es pot dir que els Querol sempre van voler ser una família ennoblida. Era com una obsessió que es transmetia de pares a fills, generació rere generació. De diners no els n’hi faltaven, atès que eren uns hisendats amb importants propietats rurals i els seus hereus es casaven amb pubilles d’una condició social similar. En l’època eren molts els qui compraven títols per escalar en l’ascensor social.

Ho aconseguiren un cop vinguts de Sitges a Torredembarra, després d’emparentar-se amb els Gatell del Portal de la Creu, una de les nissagues torrenques més arrelades i acabalades. De la unió de Joan Querol i Maria Gatell, nasqué Joaquim Anton de Querol, qui es va casar amb Misericòrdia de Bofarull, descendent d’un comerciant ennoblit de Reus, propietaris del luxós Palau Bofarull.

Els de Querol eren molt conservadors, partidaris de l’absolutisme més recalcitrant. Només remarcar que al seu fill li posaren Ferran, per ser Ferran VII l’últim rei absolut. Entre els seus membres, molts feren la carrera militar.

Potser, el membre més prestigiós de la saga va ser Ferran de Querol i de Bofarull. Va néixer a Reus, però residí gran part de la seva vida a Tarragona, on exercí d’advocat i es dedicà a la política, essent un destacat dirigent del Partit Conservador. Fou diputat els anys 1892, 1896 i 1898, president de la Diputació de Tarragona (1893-1900), conseller del Banc d’Espanya, president de la Junta d’Obres del Port i President de la Cambra Agrícola (1893). També fou alcalde de Tarragona durant la dictadura de Primo de Rivera, el 1923. Tingué molta sensibilitat per les arts, en especial per l’escriptura. Publicà diferents novel·les, contes i treballs històrics, atès que va ser president de la Societat Arqueològica de Tarragona (1900-1912). S’ha de dir que en algunes de les seves obres parla de Torredembarra, un poble pel que sentia verdadera predilecció. Tot i marxar de Torredembarra, els Querol sempre mantingueren les seves vinculacions amb la població.

Es casà amb Maria Elisa Rius i d’Olózaga, filla del primer comte de Rius. N’enviudà molt jove i es tronà a casar amb Dolores de Duran, també membre de la petita noblesa catalana.

Des de la dècada de 1920 adquiriren un panteó al cementiri de Torredembarra a on hi ha enterrats diferents membres de la nissaga; entre ells Dolores de Duran (†1931), el propi Ferran de Querol i Bofarull (†1935) i els seus fills Joaquim de Querol i de Rius, 2n. comte de Rius (†1953) i Enric de Querol i de Duran (†1976). Més recentment s’hi han enterrat la vídua d’Enric, Ramona de Pedrol (†2005) i la seva filla Dolors (†2007).

Els de Querol conservaren fins l’any 1956 la casa pairal dels Gatells, situada a la plaça de la Font.

El popularment conegut com a carrer de la Palmera, va ser dedicat a Ferran de Querol i de Bofarull perquè els seus hereus cediren una part dels seus terrenys perquè es pogués obrir. Gairebé a tocar de la via del tren hi havia l’hort del Gatelló.