El Monic

Quan tenia 36 anys, vaig caure en una depressió i em volia suïcidar. Jo sempre he estat un home amb presses, la primera cigarreta me la vaig fumar als onze anys, amb catorze vaig arribar borratxo a casa un dissabte a la tarda, el primer porro va caure als quinze, la primera relació sexual amb penetració als setze -eren altres temps-, em vaig casar als 25 i em vaig separar 9 mesos després, el primer negoci el vaig muntar amb 23 anys i em vaig arruïnar als 27 (això ha estat una constant a la meva vida). Per tot això no és gens estrany que la típica “depre” dels 40 la passés uns anys abans.

Per a les coses considerades com a bones he trigat més temps, vaig publicar el primer llibre als 37, el primer fill als 41 (aquest no el vaig publicar, ja que em va sortir una mica tímid, tot s’ha de dir, ara ja s’ha espavilat) I no vaig fer realitat un dels meus somnis, dedicar-me professionalment al món de l’espectacle fins ben bé entrada la quarantena.

Vint anys després i dues depressions afegides (i ja van tres), sembla que he aconseguit un altre somni: viure al Baix Gaià definitivament, encara no he decidit el municipi. Dins del meu cap es barallen Torredembarra, Altafulla, la Nou, la Pobla, etc. Per dir-ho clar; estic cercant casa. De vegades m’estresso tant que miro el calaix a on dorm el Trankimazin el somni dels justos i, us ho ben juro, tan sols de mirar-lo, l’esmentat medicament ja fa l’efecte placebo desitjat, em calmo i continuo rebent alertes d’Habitaclia per correu i trucades dels agents immobiliaris, professió vilipendiada com a poques i mai prou reivindicada.

La primera caiguda (per no repetir paraules, intento ser primmirat quan escric, encara que reconec que ho faig millor en castellà, coses de l’edat) me la vaig curar amb teràpia individual. La segona, coincidint amb la separació de la mare dels meus fills, me’n vaig sortir assistint a teràpia de grup i la tercera, quan vivia a Creixell i era víctima d’un terror absolut i irracional a arruïnar-me de nou (tot i que en soc un expert, tot s’ha de dir) i acabar vivint sota d’un pont (amb el greuge que no n’hi ha gaires a la comarca que ofereixin prou garanties de comoditat per a un home aburgesat com he estat jo sempre. Ni tan sols ofereixen la companyia d’altres pobres, per no oferir) La tercera, continuo, la vaig sanar amb molta autoindagació, introspecció, meditacions actives i passives (caminant i assegut en silenci) i molta observació interna. Allò que en diuen els orientals “desenvolupar la consciència de l’observador”.

Ah! Se m’oblidava: I molta responsabilitat, vaig aprendre a sortir del victimisme i deixar de culpar dels meus mals a Déu, l’educació rebuda, la societat capitalista, haver nascut Cranc ascendent Aquari, les meves parelles, els pares, el mestre que m’atonyinava de petit un dia sí i l’altre també, les males companyies, els polítics, la mala sort, la Providència – cosina germana de l’anterior, però amb nom propi -, les successives parelles que havien passat per la meva atrafegada vida amorosa, els fills, el meu cap quan treballava per compte d’altri, els clients quan tenia negocis propis, etc. I fer-me càrrec que tots estem on estem – i jo el primer- a causa de una sèrie de decisions que hem pres en el passat, fins i tot a nivells molt profunds i desconeguts per a la ment racional.

El que sí que puc assegurar-vos és que cadascun d’aquests alts-i-baixos mentals i emocionals ha significat, vist des de la pàtina de la distància en el temps, un aprenentatge inabastable i un salt endavant en el desenvolupament de la meva pau interna i fins i tot en la projecció en l’exterior de la meva vida sentimental, laboral, familiar, econòmica, artística i creativa. Perquè, senyors meus, som el que pensem.

També he après que tot això no puc i no vull quedar-m’ho per a mi sol, per això intento compartir-ho i ajudar a qui es deixi ajudar, que no salvar. No estic aquí per salvar ningú. I reconec que la temptació de medicar-me i estabornir-me, menyspreant els possibles efectes secundaris, i pretendre tan sols tapar forats per continuar cometent els mateixos errors, esperant que canviïn les circumstàncies i els altres, sempre ha estat present, dono gràcies a haver considerat les meves depressions com a oportunitats, com a valuosos regals, com a parèntesis en el temps i l’espai per mirar a dins, fer-me càrrec dels meus errors i anar-los canviant, amb amor, tendresa, paciència, perseverança i confiança. I mentiria si digués que ha estat un camí de roses, més aviat el catalogaria com a sender d’espines. Però la felicitat es troba en el camí, mai en el destí. I és un camí que dura tota la vida, fins tres hores després de morir, com em va dir una vegada una persona molt sàvia, amb ironia i fermesa. I jo continuo estant en aquest camí, no m’he il·luminat ni levito pels carrers, tot i que si un dia ho faig us ho faré saber, us ho prometo.

I mai afirmaré que els medicaments no serveixin per parar el cop, per calmar els ànims i la ment temporalment (estalvieu-vos les cartes de protesta al director, el pobre Jordi té molta feina amb tot això de la tele), però tard o d’hora, si volem resultats definitius en la consecució d’aquesta pau interna de la qual parlava abans, haurem de mirar cap a dins i canviar les nostres creences limitants, la nostra programació automàtica, la nostra reactivitat que tant mal ens fa, a nosaltres i al nostre entorn, els nostres judicis, la recerca de culpables, etc.

De veritat, em fa molta il·lusió que ens anem trobant, mes a mes, en aquestes pàgines, per parlar de les coses que ens afecten profundament amb una altra mirada.

I també podem trobar-nos pels bars. Perquè no?

Xavi Demelo

Humorista terapèutic

www.xavidemelo.com

info@xavidemelo.com