Home Opinió Ha mort en Malik!

Ha mort en Malik!

1264
0
Ha mort en Malik! M’han comentat a casa i un sentiment de tristor ha impregnat el dia.
Malik Malam Cassama era d’aquelles persones que deixen petjada. Una persona que per la seva bonhomia i manera de ser es feia estimar i veure, més enllà del color de la seva pell o les seves creences. Era una persona amb molta llum, però, com tots nosaltres, també amb ombres i contradiccions.
Se’m fa difícil recordar la primera vegada que el vaig veure, ell sempre ha estat present a Torredembarra i el veies a tot arreu.
A casa havia vingut a pintar forces vegades i, fins i tot, havia fet de pagès i gairebé s’havia instal·lat a la cuineta de l’hort en un moment complicat de la seva vida. Suposo que un de tants!
M’explicava que havia fugit del seu País –Guinea Bissau–  quan era un estudiant perquè corria perill que el matessin, crec que fins i tot havia estat detingut i havia patit maltractaments.
La seva família formava part de les elits del país, atès que ell era fill d’un rei d’una tribu Mandinga. Seguint la seva tradició, el seu pare tenia diverses dones i bastants fills, ell no era l’hereu.
Des de la independència del país dels portuguesos, diversos membres de la seva família havien copsat càrrecs polítics importants i alguns d’ells havien mort assassinats per faccions contraries.
Va voler fugir de tot allò i es va traslladar a Europa. Va estar a França i segons m’havia explicat en alguna ocasió s’havia dedicat al tràfic il·legal de diamants.
Abans que a Torredembarra es va instal·lar a Barcelona, on el va acollir una família i on deia que tenia la seva “mare”.
Al poble hi va arribar a la segona meitat dels anys setanta. S’hi va establir i va formar la seva família. Bàsicament, es dedicava a fer de pintor, encara que havia alternat moltes ocupacions com la d’ajudant de cuina.
De seguida, es va integrar. Una de les coses que el va fer més conegut va ser formar part de la colla castellera Nois de la Torre. Per aquella societat de 40 anys enrere era xocant veure a un negre fent castells. Era molt exòtic… no hi havia tanta gent de color i era un orgull comptar amb algú que es volgués integrar a la nostra cultura i tradicions.
Té l’honor de ser el primer casteller negre de la història dels castells, com a mínim de la moderna.
Ara que s’ha fet una campanya perquè els reis Baltasars de les cavalcades siguin representats per persones de pell negra #BaltasatDeVeritat, és bo recordar que ell va fer aquest paper molts anys, tant a la cavalcada de Barcelona com a la de Torredembarra.
Els problemes de Malik van venir amb la vellesa. Havia cotitzat molt poc o gens i impedit de treballar no arribava a final de mes. L’ànima lliure es va fer dependent i vulnerable. Va ser quan va perdre el seu lloc al món i no tothom el va recolzar. Finalment, va anar a viure a casa d’una filla a Cantabria, però aquell no era el seu lloc, es trobava estrany, no s’aclimatava a fred i s’avorria.
Va ser quan va començar a plantejar-se de retornar al seu País. Es va tramitar perquè rebés una ajuda pública i el passaport.
En realitat, no va marxar mai de Torredembarra. Ell deia que era de la Torre, nascut a Guinea Bissau. No fa ni un any que va tornar de visita i a través de les xarxes socials seguia l’actualitat del municipi i de les persones que estimava i l’estimàvem.
L’últim cop que el vaig veure en persona va ser a la Fonda Coca el dia abans de retornar a Guinea Bissau, vam esmorzar plegats.
Em sap greu perquè teníem pendent una entrevista que va quedar aplaçada per la pròxima vegada que tornés a la Torre, un fet que ja no serà.
Descansa en pau, amic. Sit tibi terra levis.

 

Jordi Guasch